Per educar, cal partir de la persona a qui pretenem educar; Per ensenyar llatí a en Pere, cal conèixer molt bé el llatí i cal conèixer molt bé en Pere. No fos cas que volguéssim educar algú que no existeix.
Com és, i parlo en general, molt en general, l’infant, l’adolescent, el jove que volem educar a l’inici d’aquest segle XXI?
En gran part és COM SEMPRE. La natura humana té una manera de ser tan profunda que es perpetua per segles i segles; si llegim els clàssics ens convencem que les entranyes de la humanitat, des fa dos segles i mig ençà, continuen tenint unes maneres de fer que romanen com un pòsit permanent. I no val a dir que quan érem joves érem molt diferents dels d’ara. La veritat és que no ens recordem de com érem quan érem joves ja que la nostra salut mental, la higiene psicològica, ens fa oblidar molts aspectes molestos de la nostra infantesa, serien massa punxants si els tinguéssim vius, actuals. I, a més a més, els nostres records deformen la realitat passada; sovint ens n’adonem quan podem comparar objectivament el record amb la realitat d’aquells moments.
I també EN GRAN PART és com l’adult d’ara, com nosaltres, encara que ens dolgui haver-ho de reconèixer. Què fan els infants?, el que veuen fer als grans. En el regne animal, a mesura que en pugem l’escala, comprovem que els nadons aprenen fonamentalment per imitació dels adults. Quan arribem al cim, als mamífers, als primats, aquest mètode d’aprenentatge es fa totalment predominant; els instints purs queden reduïts cada vegada més. En arribar a l’ésser humà, podem dir que és l’únic camí d’aprenentatge. Els cadells humans només esdevenen humans a través del cordó umbilical de la cultura humana; sense aquesta influència determinant no serien ni humans. La diferència amb els cadells dels simis, per exemple, és que aquests no poden esdevenir humans malgrat la imitació. En bé i en mal, els nostres infants i adolescents ens imiten, si bé ho fan amb poca traça, són encara maldestres; són com la nostra caricatura, exageren els nostres trets més sobresortints, i això ens molesta força; ens hi reconeixem –o ens hi hauríem de reconèixer. Els adults hem après a dissimular, a justificar-nos i ells… encara ho fan a la descarada. Són nosaltres en brut, sense gaires disfresses.
Esbrinem-ne algunes característiques:
IMMEDIATESA:
Hem anat exacerbant el sentit de la immediatesa. Gràcies a les tècniques actuals polsem un parell de botons i l’establiment més proper d’una cadena d’hipermercats ens porta a casa la comanda en pocs minuts; o el microones ens cou un plat en segons; i veiem en temps real un fet que s’esdevé a milers de quilòmetres. Les àvies anaven cada dia fins al mercat amb un cistell carregat a cada braç i feien bullir el brou unes quantes hores; quan demanàvem conferència telefònica de Sabadell a Barcelona, tardaven hores a donar-nos-la: la telefonista, de viva veu, sempre ens deia que hi havia demora. Els nostres fills i filles no tenen paciència; no ho han après pel seu cantó; els ho hem ensenyat els adults, que som els qui hem inventat totes aquestes immediateses espectaculars; no les han pas inventades ells, sinó nosaltres, els grans.
INFORMACIÓ SOBREABUNDANT:
Gaudim d’un cabal d’informació enorme; en tenim al nostre abast una quantitat tal com mai a la història no s’havia acumulat. Podem accedir ràpidament a pilots de dades que tardaríem anys a incorporar a la nostra consciència, si volguéssim fer-nos càrrec de totes. Tal com es repeteix sovint, la dificultat no està a obtenir dades sinó a triar-les. Els nostres fills i filles poden accedir a les darreres informacions de la ciència, de la literatura, del motor o de l’esport o del que sigui amb tal abundància de detalls que crea atabalament i tot. Podem estar al corrent del darrer llibre que s’ha publicat a Austràlia sobre les criptògames vasculars o comprovar com són les habitacions i els menús de dos hotels de Hong Kong a fi de veure quin ens fa més patxoca per hostatjar-nos-hi. I, aquest gavadal d’informació, la produïm els adults. I que quedi clar que no parlo d’assimilació de la informació; parlo de la informació disponible, la que ens arriba pertot arreu. Els nostres infants han nascut en aquesta cultura de la superinformació, de l’excés d’informació.
PROVISIONALITAT:
Ens trobem immersos en la provisionalitat. Els mobles dels nostres avis havien pertangut als besavis, la màquina de cosir de l’àvia era ja heretada, s’arreglaven olles velles, cadires, paraigües, mitges i aparells de ràdio; tot s’apedaçava cent vegades abans de llençar-ho. Ara sembla que tot sigui d’un sol ús; ningú no porta a arreglar un bolígraf ni una cassola ni una impressora d’ordinador. Val més llençar-ho i comprar-ne de nous de trinca. Comprar, usar i llençar. El món laboral, el familiar, el civil està en canvi constant. Als inicis del carnet d’identitat hi constava professió i estat civil; primer van suprimir-ne la professió –diuen que en aquest segle canviarem (canviaran) almenys set vegades de professió– i després l’estat civil. Aviat podran suprimir-ne l’adreça, el sexe i potser el nom del pare i de la mare. Tot està sotmès a la provisionalitat, al canvi. I els ho hem ensenyat nosaltres mateixos als nostres fills i filles i ho han après perfectament. Allò que és permanent ha esdevingut excepcional. Ni les fesomies ni les parelles ni les famílies ni els paisatges són durables. Estem en obres permanents. Podríem dir que l’únic constant és el canvi.
SUPERFLUÏTAT:
La superfluïtat és una característica ben nostra, ben d’aquí. A les societats opulentes i majoritàriament fartes —sense negar les situacions de pobresa, és clar—, hi apareixen realitats totalment supèrflues en gran abundància. Només cal veure la quantitat ingent d’objectes que omplen el sobre dels nostres mobles, els regals que ens fem i que van a engrossir els estocs domèstics d’objectes emmagatzemats. Hi ha botigues on pots trobar mil curiositats l’única utilitat de les quals és omplir l’espai i ser dipositàries de pols. La sobrietat —ja no dic l’austeritat— no forma part de cap manera de la mentalitat dels nostres joves. Nosaltres els immergim a la cultura de la superfluïtat i després som capaços de queixar-nos que ens surtin epidèrmics, superficials. No ens regim pel que necessitem, sinó pel que desitgem. Repassem les coses profundament inútils que tenim a casa, i sabrem per què ells i elles són com són. La societat de consum, és a dir, la que crea necessitats per col·locar els productes, l’hem creada nosaltres, no pas ells ni elles; en són els hereus, però nosaltres en som els pares i els avis.
RELATIVISME:
I potser com a resultat de tot plegat, hem avançat moltíssim en el relativisme. Només cal sumar la informació exuberant, variada i sovint oposada, i la provisionalitat universal perquè obtinguem com a resultat el relativisme i fins i tot l’escepticisme. És molt difícil d’admetre principis, veritats o valors absoluts, fidelitats duradores, si comprovem que la veritat és parcial, la informació esbiaixada, el bé i el mal repartits. Els nostres avis no podien comparar opinions gaire distintes de les que dominaven en el seu àmbit cultural, religiós, tècnic. Ara sabem que hi ha persones, cultures, costums molt venerables que no corresponen a les del nostre entorn geogràfic o mental. Els intercanvis, els viatges, els telenotícies, els informatius culturals, els debats televisius, el ventall infinit d’informació que ens arriba per Internet no ens permet de tancar-nos en la nostra veritat com a total i única. El coneixement i l’admissió respectuosa de la diversitat ens introdueixen inexorablement al relativisme. La ciència mateixa ens forneix dosis abundants d’humilitat, de revisionisme, de sincretisme. Allò definitiu sabem que no existeix. El dogma immutable no es pot acceptar: contradiu massa l’evidència de cada dia.
I, malgrat tot, cal que eduquem, cal que influïm; al cap i a la fi som el que som per les trobades que hem tingut; i, amb els fills i els alumnes, hi tenim moltes trobades, moltes.
En aquest món, que és el nostre i el seu, caldrà tenir en compte els quatre objectius que van quedar palesos en l’informe que la Comissió Europea va encomanar a Jacques Delors sobre Com havia de ser l’educació en el segle XXI. Van formular la mateixa pregunta de la nostra taula rodona d’avui. Els experts presidits per Delors van concloure que l’educació, en el nostre segle, havia de procurar que els alumnes aprenguessis a CONVIURE, a APRENDRE, a FER i a SER. Els mètodes i eines canvien a una velocitat immensa, els camins docents d’avui són efímers i mudables; cal aconseguir, emperò, que els nostres deixebles sàpiguen conviure (respecte, tolerància, pau, diàleg, generositat…), aprendre (curiositat, flexibilitat, noves tecnologies, apertura, actualització permanent…), fer (relacionar-se, presentar-se, comunicar, rebre, donar…) i ser (ser persones, honestos, coherents, justos, treballadors, valents…).
Cal que siguem optimistes perquè la humanitat va endavant i tot educador hi fa la feina més transcendental.
Esteve Pujol i Pons
Grup fills 